skip to main |
skip to sidebar
Al carrer Jocs Florals hi viu un indesitjable. Un Santset Strip Lad que no sap viure, ni deixa viure. Viu en un baix, però no és un picadero, i té una cara de boig que no m’estranya. I és que el pobre home sempre necessita dormir. A totes hores, i és d’oïda fina. Jo per mi que és l’home biònic.
Els mesos de juliol i agost i sense aire condicionat, et limites a crear corrents d’aire a base d’obrir finestres. És força interessant com hom pot arribar a desenvolupar un sisè sentit que et permet aliar-te amb les forces eòliques. I això, estàs mirant la tele a les 4 de la tarda, intentant no quedar-te enganxat al sofà com la tripulació de l’Holandès Volador (dels Pirates del Caribe, no de Somàlia). Si acostes el cap una mica a la finestra, sents un batibull de teles, programes, emissores de ràdio, dvds, etc. I ara encara, que només es pot veure la tele per tedeté, però abans amb el retard, encara era pitjor (com emprenyava veure els partits quan el veí de dalt viu la vida un segon abans que tu).
El tema és que aquest senyor, malcarat perquè sí, i amb males puces, sempre li molestava que miressim la tele, mentre ell feia la migdiada. Bé, la migdiada, l’abansdiada i la després diada. Ho sentia, i es fotia a cridar “¡Que aquí la gente quiere dormir!” o frases mítiques a les 11 de la nit “¡Que mañana quiero ir a la playa!”. Com he dit, és d’oïda fina, i segur que va tenir un accident i li van implantar certs components biònics. La meva pregunta és…si tant li molesta el soroll de la tele a la llunyania, no li afecta quan crida tant? De debò que a vegades m’ha despertat en el moment que més a prop estava del primer son. 
El colmo va ser un dia de novembre (cosa estranya, només sortia a la llum quan era estiu, jo el feia hivernant) en què va haver de venir el lumbreras del lampista de la finca (apunteu, que ja en parlaré) per fer un forat per buscar una cosa que ni ell sabia d’on venia. Eren les tres del migdia i jo acabava d’arribar de treballar. Molta gràcia no et fa quan han de fotre forats a les teves parets. Doncs el tio va sortir de la “cueva” i va començar a deixar anar l’ira dient que no eren hores de fer obres. La meva resposta va ser que, per mi, jo hagués fet venir el lampista de nit, però que l’hora sortia molt cara. Em volia matar. És que clar, anar a la platja pot ser una aventura. Has de plantar la sombrilla el primer. I tothom a callar. Bé, tothom no. Quan la Veïna Cridanera estava en plena acció, el tio callava com un puta.
L’altre dia una companya de feina em va dir que estava fent un curs de programació web o alguna cosa així, i ha començat un blog per fer les pràctiques oportunes. Total que me’l va ensenyar, i jo li vaig mostrar aquesta petita contribució inútil a la humanitat. Està clar que escriure això no serveix per res, però al menys hom intenta passar el rato. En mostrar-li vaig demostrar-me a mi mateix lo deixat que puc arribar a ser. Fa gairebé un any que vaig dir que tornariem a fer mal. I encara no ho hem fet. I així, amb tot el morro, i la llicència de la nostàlgia, intentarem reprendre aquest invent. I ara al tema.
Fa poc s’ha instal.lat al barri un nou personatge que no per odiós deixa de ser igual d’important. Es tracta d’un home de 
mitjana edat, mòrbidament obès, que es mou amb aquesta mena de scooter per a gent gran. Sempre m’han fascinat aquests vehicles. Quan vivia a Anglaterra, veia que assolien velocitats moderadament altes, i anaven equipats amb cistell a davant, com la bicicleta que feia servir la meva àvia per anar a plaça. Aquí, per això, no n’havia vist gaires, o pot ser cap. Jo crec que la va importar del nord d’Europa.
I no té res a veure, però ell és del sud d’Amèrica (pillar l’oxímoron). Aquest home es desplaça pel barri amb l’scooter. Amb una petita diferència, que li és igual si està en mig de la Plaça de Sants, el carrer de Sants, o qualsevol dels carrers i carrerons dels voltants. La seva velocitat és la mateixa, al màxim. Ell és mòrbidament obès, la qual cosa el fa minusvàlid (sic) i per tant es creu amb el dret d’anar a la velocitat que vulgui, pel carrer que vulgui, siguin les sis del matí, o les set del vespre d’un dissabte. A més, esbronca a tothom que se li posa el mig obligant-lo així a reduir la velocitat. El problema és que sempre va per la vorera. Li és exactament igual. Per ell, com que té aquesta discapacitat, no té importància si la resta de gent acaba tullida perquè l’han atropellat tot passejant pel carrer.
Em recorda els humans del futur a la pel.lícula Wall-E, que havien evolucionat cap a invertebrats perquè estaven tot el dia asseguts i no caminaven. Si, la pel.lícula és Wall-E, de la Disney (diria). Aleshores tu et preguntes: aquest paio, amb la seva fotuda motoreta de merda pot anar tan panxo per la vorera, i cap urbano no li dirà res? I és que, per aquests vehicles també haurien d’obligar a la gent a treure’s un carnet o alguna cosa similar. Un Santset Strip lad, però aquest, com el SuCnormal. Totalment indesitjable.
Fa gairebé un any que no escric al blog. No començaré amb tonteries rollo, he estat molt liat, però la veritat és que si. Tornem a Santset Strip on hi córre una fauna força entranyable i cal remarcar que la vida va passant. L’Shrek ha desaparegut del mapa, la Veïna Cridanera ha canviat de municipi, la Sandra G diuen que ha anat a viure a Gràcia i la Universitaria no sabem on para. Malgrat tot, els picaderos segueixen allà.
Poc a poc, anirem reivindicant la vida en aquest barri tant entranyable de Barcelona.
Fa poc TV 3 va estrenar el programa Casal Rock, on una colla de iaiets entrenyables monten una coral tot versionant temes més o menys rockers (ara no em digueu que "Hey Yah" dels Outkast és un tema de rock, perquè jo no m'ho crec). En aquest grup hi ha la senyora Núria, i és de Sants. "A Sants hi ha dues Núries: jo i la Núria Feliu" (heretgia). La senyora va de moderna per la vida, ara que acaba de descobrir el rock and roll, quan per Santset Strip corren senyors i senyores entrats els 60 amb samarretes dels Ramones, o Helloween. No abunden, però es poden veure.
Quan tenia 19 anys, vaig començar a freqüentar un pub irlandès a la Plaça Sagrada Família, anomenat Michael Collins. Gairebé cada nit hi feien música en directe. Uns dies, música més tradicional irlandesa, i d’altres, més tipus versions pop-rock. Dels grups que recordo són els Seachange, els Crawfish (rollo més rockabilly) i els Barnyard Boys.
Aquests últims eren un grup de 3 o 4 irlandesos típics amb la seva panxeta desenvolupada a base de Guinness i d’altres condiments. Recordo especialment el violinista, o fiddler. Un tio rapat, amb samarreta imperi, d’etxura ample i ple de tatuatges. Vaja, semblava un camioner. I el que més impactava és que tocava el violí. No ho sé, me’l veia més tocant l’acordió. En les actuacions de la seva banda, ell era el que animava la parròquia.
Doncs bé, aquest bon home, ara, he descobert que viu a Santset Strip, precisament al meu carrer. I suposo que segueix la seva carrera de músic amateur. Fine Girl You Are!!! Doncs això, un altre Santset Strip Lad
Si una cosa em va sorprendre de Santset Strip és la mar de baixos que foren dissenyats com a locals i que durant diversos booms inmobiliaris van passar a ser vivendes. Malgrat tot, la gran majoria no deixen entreveure cap tipus de vida contínua. M’explicaré. Hi ha un parell de locals reformats a vivenda al carrer Jocs Florals que sempre tenen les persianes baixades, la porta, òbviament tancada, però molt poques vegades, per no dir escasses, veus gent que hi entri o surti. De fet, en un d’aquests dos locals, no hi he vist ningú entrar sortir. Només hi he vist una mossa de bastant bon veure, amb unes glàndules mamàries més que prominents, i un estil de vestir força atrevit, amb el cabell vermellós i ulls verds, fregant, o escombrant, o realitzant altres tasques de la llar. Però no és un escrit de Santset Strip chicks. Per tant, no està de més sospitar que aquest baix no és un pis normal, sinó que es deu tractar, més aviat d’un picadero. Repeteixo, picadero, perquè no sé del cert si hi ha cap transacció econòmica abans, durant o després de la feina.
A l’altre costat de la via, al carrer Antoni Capmany, també hi ha unes quantes vivendes d’aquest tipus. Aquests són duplex, i potser tenen més pinta de vivenda. Malgrat tot, sempre que estenen la roba, curiosament només són llençols i altres tipus de roba de llit. Però més enllà, just davant la valla de protecció de les obres de l’AVE, hi ha una restellera de pisos baixos abandonats. No, ja no semblen ni picaderos, ja que semblen més aviat abandonats. Diuen que algun d’ells el tenia llogat algun jugador del Barça per us i gaudi propi després dels partits. Suposo que la valla i la foscor d’aquell carreró, proveïen la intimitat necessària.
Podria ser també que la Veïna Cridanera no residís al pis en qüestió, sinó que també fos un picadero. Qui sap???
Suposo que Santset Strip dóna molt per evadir-se, tant en el pla més públic, com el més íntim, i els picaderos no hi proliferen, però encara hi són.
Hi ha un altre baix a Jocs Florals, però puc corroborar que no es tracta de cap picadero, car hi viu el Veí Que Necessita Dormir. Però això ja serà un altre dia.
Així doncs, ja hem començat la nova saga: Santset Strip Spots.
Tornant de les vacances d’estiu, vaig veure que el meu cotxe era més macho que nadie. No perdia oli, si no que perdia gasoil directament. Segurament per culpa d’un macarró amuntanyat per França que no vaig veure a temps i el vaig enganxar a 60 per hora. Al carrer Finlàndia hi ha tres tallers…cosa estranya per ser un carrer tant curt. Però des del principi que vaig enganxar, si més no, el que s’ajustava més al meu estil…i el del cotxe. El Mecànic Rockero de fet no sé com es diu. Però és un tio baixet, gordet i amb unes grenyes rosses que arriben allà on l’esquena perd el nom. Una cosa curiosa és que sempre va amb guans de goma per treballar. Per tant, la imatge del mecànic amb les mans negres, en aquest cas, no procedeix.
Quan vaig anar-hi per veure si s’ho podien mirar, em vaig trobar amb un viejo rockero, amb arracades d’anella força grans, barba de 5 dies, calb, i amb una armilla de cuir. Li vaig dir el què passava i em diu: “Para el carro maco…que el jefe no està aquí i jo no en tinc ni puta idea de mecànica”, adreçant-me a que tornés al cap d’una hora o així. Em vaig quedar de pedra…Però així ho vaig fer. Vaig marxar, vaig tornar, em va agafar el cotxe i al dia següent em truca per dir-me que ja estava arreglat. 
Quan el vaig anar a buscar, me’ls trobo esmorzant el bocata asseguts sobre unes caixes, amb el capó obert d’un cotxe fent de taula, i discutint si Saints of Los Angeles estava a l’alçada dels altres discos de Mötley Crüe. El Mecànic Rockero em va comentar que el Viejo Rockero és un amic del barri, que fart dels nengs que vénen a fer d’aprenent o ajudant siguin uns inútils, el va contractar, no per fer de mecànic, sinó per fer-li companyia, anar a buscar l’esmorzar i fer recados varis.
Ara em sembla que el Viejo Rockero ja no fa de recadero del Mecànic, però a vegades me’l trobo per la Granja Inglés del carrer Olzinelles, amb altres rockeros del barri. Que, evidentment, Santset Strip és més rockera que gafapasta. Això està clar.
Els mesos de juliol i agost i sense aire condicionat, et limites a crear corrents d’aire a base d’obrir finestres. És força interessant com hom pot arribar a desenvolupar un sisè sentit que et permet aliar-te amb les forces eòliques. I això, estàs mirant la tele a les 4 de la tarda, intentant no quedar-te enganxat al sofà com la tripulació de l’Holandès Volador (dels Pirates del Caribe, no de Somàlia). Si acostes el cap una mica a la finestra, sents un batibull de teles, programes, emissores de ràdio, dvds, etc. I ara encara, que només es pot veure la tele per tedeté, però abans amb el retard, encara era pitjor (com emprenyava veure els partits quan el veí de dalt viu la vida un segon abans que tu).
