skip to main |
skip to sidebar
Si una cosa em va sorprendre de Santset Strip és la mar de baixos que foren dissenyats com a locals i que durant diversos booms inmobiliaris van passar a ser vivendes. Malgrat tot, la gran majoria no deixen entreveure cap tipus de vida contínua. M’explicaré. Hi ha un parell de locals reformats a vivenda al carrer Jocs Florals que sempre tenen les persianes baixades, la porta, òbviament tancada, però molt poques vegades, per no dir escasses, veus gent que hi entri o surti. De fet, en un d’aquests dos locals, no hi he vist ningú entrar sortir. Només hi he vist una mossa de bastant bon veure, amb unes glàndules mamàries més que prominents, i un estil de vestir força atrevit, amb el cabell vermellós i ulls verds, fregant, o escombrant, o realitzant altres tasques de la llar. Però no és un escrit de Santset Strip chicks. Per tant, no està de més sospitar que aquest baix no és un pis normal, sinó que es deu tractar, més aviat d’un picadero. Repeteixo, picadero, perquè no sé del cert si hi ha cap transacció econòmica abans, durant o després de la feina.
A l’altre costat de la via, al carrer Antoni Capmany, també hi ha unes quantes vivendes d’aquest tipus. Aquests són duplex, i potser tenen més pinta de vivenda. Malgrat tot, sempre que estenen la roba, curiosament només són llençols i altres tipus de roba de llit. Però més enllà, just davant la valla de protecció de les obres de l’AVE, hi ha una restellera de pisos baixos abandonats. No, ja no semblen ni picaderos, ja que semblen més aviat abandonats. Diuen que algun d’ells el tenia llogat algun jugador del Barça per us i gaudi propi després dels partits. Suposo que la valla i la foscor d’aquell carreró, proveïen la intimitat necessària.
Podria ser també que la Veïna Cridanera no residís al pis en qüestió, sinó que també fos un picadero. Qui sap???
Suposo que Santset Strip dóna molt per evadir-se, tant en el pla més públic, com el més íntim, i els picaderos no hi proliferen, però encara hi són.
Hi ha un altre baix a Jocs Florals, però puc corroborar que no es tracta de cap picadero, car hi viu el Veí Que Necessita Dormir. Però això ja serà un altre dia.
Així doncs, ja hem començat la nova saga: Santset Strip Spots.
Tornant de les vacances d’estiu, vaig veure que el meu cotxe era més macho que nadie. No perdia oli, si no que perdia gasoil directament. Segurament per culpa d’un macarró amuntanyat per França que no vaig veure a temps i el vaig enganxar a 60 per hora. Al carrer Finlàndia hi ha tres tallers…cosa estranya per ser un carrer tant curt. Però des del principi que vaig enganxar, si més no, el que s’ajustava més al meu estil…i el del cotxe. El Mecànic Rockero de fet no sé com es diu. Però és un tio baixet, gordet i amb unes grenyes rosses que arriben allà on l’esquena perd el nom. Una cosa curiosa és que sempre va amb guans de goma per treballar. Per tant, la imatge del mecànic amb les mans negres, en aquest cas, no procedeix.
Quan vaig anar-hi per veure si s’ho podien mirar, em vaig trobar amb un viejo rockero, amb arracades d’anella força grans, barba de 5 dies, calb, i amb una armilla de cuir. Li vaig dir el què passava i em diu: “Para el carro maco…que el jefe no està aquí i jo no en tinc ni puta idea de mecànica”, adreçant-me a que tornés al cap d’una hora o així. Em vaig quedar de pedra…Però així ho vaig fer. Vaig marxar, vaig tornar, em va agafar el cotxe i al dia següent em truca per dir-me que ja estava arreglat. 
Quan el vaig anar a buscar, me’ls trobo esmorzant el bocata asseguts sobre unes caixes, amb el capó obert d’un cotxe fent de taula, i discutint si Saints of Los Angeles estava a l’alçada dels altres discos de Mötley Crüe. El Mecànic Rockero em va comentar que el Viejo Rockero és un amic del barri, que fart dels nengs que vénen a fer d’aprenent o ajudant siguin uns inútils, el va contractar, no per fer de mecànic, sinó per fer-li companyia, anar a buscar l’esmorzar i fer recados varis.
Ara em sembla que el Viejo Rockero ja no fa de recadero del Mecànic, però a vegades me’l trobo per la Granja Inglés del carrer Olzinelles, amb altres rockeros del barri. Que, evidentment, Santset Strip és més rockera que gafapasta. Això està clar.
Al cap de poc temps de mudar-me a Santset Strip, vaig veure que el pis de sota estava buit. Una antiga porteria reformada per tal que el propietari es forri amb una capsa de mistos. Abans hi vivia una senyora negra a qui anomenaven Madunga o alguna cosa així, a causa d’unes sobredesenvolupades glàndules mamàries. El fet és que quan jo anava a viure a sants, ella marxava. Però al cap d’uns mesos, la porteria en qüestió va tornar a tenir inquil.lina.
No era negra, més aviat blancota, rosseta i uns grans ulls blaus. Entre una Scarlett Johansson i Charlize Theron. És a dir, poca broma, i no va en conya. Una nina –aquest era, de fet el seu sobrenom del Bluetooth- que semblava molt bona nena. Una mosqueta morta.
Després, a casa, tant la dona com els diversos convidats que hi passaven nits, em deien que l’havien sentit en plena acció follodròmica. Jo no hi feia cas, ja que és normal que, amb les parets del pis, se sentin els veïns practicant diverses activitats lúdicofestives.
Però un cop la vaig sentir per primera vegada, cada cop que jo em trobava a casa, i e
lla també, i amb companyia, la vaig sentir practicant l’art més antic del món. La veritat és que, pel nivell de decibels, els crits que sortien de la seva gola podien haver estat denunciables a la Guàrdia Urbana. És més, hi havia nits que em despertava de cop, tot un susto, a las tantas en punto de la noche (com diria Gloria Fuertes) a causa de la seva sacietat orgàsmica.
El més interessant, i com a home de lletres que sóc, eren les converses entre ella i el seu partenaire quan es trobaven on the job. A la Nina li agradava dir marranades perquè és molt trapella, tot i el seu aspecte inofensiu. Frases com “vull que em mengis primer, i després ja em follaràs” o “així, m’agrada, així, per darrere” eren tot un festival per recollir diverses idees pel proper guió de Conrad Son. Ara bé, i com a filòleg no me’n podia estar, va haver-hi un dia que va cridar, a ple estiu, amb totes les finestres obertes (tant dels actors com l’audiència), un “vull que et corris” que va retronar pel celobert. A veure, una dona demanant-li a un home, en ple acte sexual, és una redundància. El més difícil és que es corri la fèmina, ja que ell, segur que es correrà. O potser es va deixar algun complement a la frase, que va quedar ofegat per la sacietat? Jo crec que li falta el complement circumstancial de lloc. O és que a EGB aquesta noia no va fer fletxetes amunt i avall per analitzar una oració. Però ara ja ha marxat del barri i no li podré dir mai.
Doncs aquí tenim la Santset Strip chick més coneguda. La Veïna Cridanera. Oh Yeah!
Si una cosa em va sorprendre de Santset Strip és la mar de baixos que foren dissenyats com a locals i que durant diversos booms inmobiliaris van passar a ser vivendes. Malgrat tot, la gran majoria no deixen entreveure cap tipus de vida contínua. M’explicaré. Hi ha un parell de locals reformats a vivenda al carrer Jocs Florals que sempre tenen les persianes baixades, la porta, òbviament tancada, però molt poques vegades, per no dir escasses, veus gent que hi entri o surti. De fet, en un d’aquests dos locals, no hi he vist ningú entrar sortir. Només hi he vist una mossa de bastant bon veure, amb unes glàndules mamàries més que prominents, i un estil de vestir força atrevit, amb el cabell vermellós i ulls verds, fregant, o escombrant, o realitzant altres tasques de la llar. Però no és un escrit de Santset Strip chicks. Per tant, no està de més sospitar que aquest baix no és un pis normal, sinó que es deu tractar, més aviat d’un picadero. Repeteixo, picadero, perquè no sé del cert si hi ha cap transacció econòmica abans, durant o després de la feina.
